Existeix una forma de cantar genuïnament valenciana? Hi ha una col·locació de la veu, un timbre, una afinació, una actitud corporal, una forma específica d’atacar els melismes i les ornamentacions? Hi ha hagut en el passat? De ben segur que una resposta taxativa d’aquestes qüestions s’enfilaria pels camins relliscosos de l’essencialisme i l’etnicitat. Tanmateix, i amb totes les prevencions que es vulga: si hi ha una manera de cantar al País Valencià que irradie, com ninguna altra, autenticitat en el gest, credibilitat en el tarannà i “valenciania” en la substància, aquesta és indubtablement la de Pep Gimeno, Botifarra. La seua veu sona a horta i a secà, a séquia i a bancal, a nit d’agost i meló d’Alger. Quan canta Pep, callen les xitxarres, s’aturen els ventijols i tothom escolta atònit el seu cant espontani, planer, que apaivaga l’aspror de la terra i les basques de l’oratge. La veu de Pep ens somou alguna cosa ben endins, ens sacseja i ens desperta la memòria col·lectiva i ens fa sentir-nos-en profundament identificats.
Acostumats a veure Pep abillat amb roba de batalla, cantant jotes i fandangos damunt un entaulat, animant una nit d’albades o convertint en inoblidable una sobretaula, potser algú se sobte de veure’l ací tan mudat, tan templat, amb el vestit a mida que li han teixit Néstor Mont i que fa que semblen noves les antigues melodies tradicionals. Però com llueix Pep tot endiumenjat! Fa el mateix efecte que un carrer engalanat per a la festa major amb enramades de murtra i baladre i banderoles penjant de vora a vora.
Així és ara el cant de Pep: una cosa extraordinària, amarada de perfum i llampant de coloraines. Tan natural i tan genuí com sempre; més bonic que mai.
Els Buffalo Springfield, influent banda de folk rock que només durà dos anys, sembla que interpretaran en directe (tot i que amb les veus pregravades) "For What It's Worth" el 1967 al programa Hollywood Palace, però just després de la primera tornada enceten "Mr Soul", eludint així la censura a la que aquest tema que parla del preu de la fama havia estat sotmès per les connotacions sexuals d'alguns versos. Val a dir que el baixista toca assegut i d'esquenes perquè substitueix Bruce Palmer, detingut a NY per possessió de marihuana i deportat al Canadà.
Un dels àlbums que més em vaig escoltar en la meva època d'institut.
El milllor per a mi, en diferència de tots els altres dels deftones.
Tio Masclet.
PD: No sé perquè, però de vegades quan escric un post es ralla en el comportament dels clicks als enllaços. Deu ser cosa dels tags. (ja sabeu.. ). En este no he trobat on falla, de tota forma us deixe l'enllaç en text també.
